Observo el meu fill i la meva filla i em pregunto com viuran el futur. M'inquieta i, d'altra banda, m'esperona pensar que vivim moments molt singulars. La paraula "històric" s'està convertint en habitual a les tertúlies, converses o titulars periodístics. Tot al nostre voltant és "històric". Però no per un abús del concepte, el fet en si deixa de ser important o, veritablement, històric. Al nostre voltant, milers de ciutadans estan sortint al carrer per agafar les regnes de la seva història. Novament, el concepte. A Egipte, Tuníssia, Llíbia, Bahrein, però també més a prop, a Islàndia, els ciutadans han sortit al carrer per evidenciar que no estan disposats a deixar que la realitat vagi passant mentre ells la pateixen. S'han passat massa anys així. I les noves tecnologies ajuden a cristalitzar les intencions, les inquietuds latents. És més fàcil compartir, informar-se, convocar, inspirar-se...
I aquí? Què ens passa? No estem indignats? No creiem que estem vivint una realitat prou injusta com per prendre les regnes de la nostra societat? Perquè ara no les tenim, això està clar. Doncs, com és que preferim quedar-nos a casa i oblidar els problemes que ens envolten mirant programes a la televisió que es preocupen més per si un famós desconegut ha estat infidel a la seva enèssima parella? Ens importa això més que el dineral que estem pagant els ciutadans per rescatar la banca? Per posar només un exemple. O és que ens fa mandra i angúnia donar-hi tombs. A mi em passa, també. Em resulta més còmode pensar que la crisi passarà i que és qüestió de resistir. Però, resisitir fins què. Per a què. Per continuar pensant només en clau econòmica? Per tornar a ser tots una mica més rics i oblidar-nos de nou dels que sempre han estat pobres?
Jo tenia l'espança (bé, de fet encara la tinc) que la crisi ens donaria l'oportunitat d'adonar-nos d'algunes coses. Com per exemple que aquest sistema no funciona. Com a mínim que és tan "invàlid" com alguns altres que han fracassat. Però sembla que ens entestem a tornar a funcionar com sempre. I això sabent que les crisis al sistema capitalista són cícliques i que les desigualtats, són constants
Així, com és que no estem ja tots al carrer exigint un sistema diferent? No parlo de les convocatòries sindicals que reclamen més drets dels treballadors. Jo trobo a faltar mobilitzacions que plantegin que calen idees noves. Gent disposada a imaginar. No tenim les respostes definitives ara, però això no implica que no calgui donar-nos l'oportunitat d'intentar trobar-les, no? Noves maneres d'organitzar-nos. Nous compromisos ciutadans per agafar les regnes que ens han pres els poders econòmics que són moltes coses excepte democràtics. Potser aquesta és la nostra diferència d'Egipte o Llíbia. Ells reclamen democràcia, perquè viuen en una dictadura. Però és que nosaltres hauríem de demanar una democràcia real, perquè no la gaudim. I suposo que aquí hi ha massa gent que no està disposada a aixecar-se del sofà per cambiar alguna cosa. Això suposa renúncies, sacrificis, riscos, implicació... i no és fàcil. La primera que no sap com fer-ho sóc jo. Però alguna cosa haurem de fer. Jo no vull continuar sent còmplice d'un sistema que condemna a la pobresa a la majoria de la població mundial. I que ens aboca a la infelicitat i el dessassossec del consumisme. Per no parlar de l'agonia a la qual sotmetem la natura. Una natura que, al cap i a la fi, som nosaltres mateixos.
He llegit reflexions d'aquest tipus en alguns blocs. Molts se'n fan ressó de la revolució islandesa de la qual no sentim parlar gaire als mitjans de comunicació i que podria ser un exemple per nosaltres. Ara, cal que aquestes reflexions, aquestes paraules que queden difuminades com la boira prenguin forma. Que plogui i que la pluja ens arrossegui. Que alguna idea lideri la nostra pròpia revolució.
De moment, la començarem a casa, a l'educació dels nostres fills i filles, al nostre interior.
Si us afegiu, m'apunto a revolucionar-nos junts. I aquí va una mica d'inspiració:
- La revolució silenciada
- Rebelión: la revolución de Islandia
- No estás sol@ en tu indignación
- ¡Indígnese usted!
