Recupero una entrada al post del passat maig que continuo considerant vigent per reflexionrar. Més ara que les mobilitzacions són diàries...
Em vaig quedar amb les ganes d'anar a la rotllana d'aquells estudiants vestits a lo anarkista i respondre sense crits. Respondre'ls que no són ningú per jutjar-nos. Que potser els hi encanta a ells que des dels mitjans de comunicació se'ls etiqueti per l'aspecte que tenen o per les manifestacions a les que van? Potser es pensen que pel fet de treballar en un mitjà de comunicació compartim el seu funcionament i la seva ideologia? Això és com dir que com que vius en una ciutat, comparteixes el que diu i fa l'alcalde, no?
El problema d'aquests nois és que abans d'obrir la boca, no s'han parat a pensar. De fet, és un problema de tothom. Perquè el meu company tampoc va pensar a l'obrir la boca, tot i que el càmera només feia que advertir-lo que si començaven un altre cop a esbroncar-se, ell marxaria.
I és que no és la primera vegada que els periodistes hem de sentir-nos assenyalats per alguns (pocs, per sort) dels manifestants com a venuts del sistema. I a mi això em fa molta gràcia. Perquè, d'altra banda, no és el primer cop que jo discuteixo amb alguns companys tòpics com "són 4 gats", "són els mateixos penjats de sempre", "bah, un altre cop amb el mateix discurs", "ja hi som una altra vegada amb què ningú no vol xarrar davant dels micros"... I jo em trobo defensant que els moviments assemblearis tenen la dificultat que no hi ha un portaveu clar, que hem d'entendre que tothom hi té el mateix valor com a individu que hi participa. Que val la pena mobilitzar-se, que per canviar el món cal començar per alguna cosa.
També és cert que poc abans d'aquesta escena, una de les universitàries m'havia demanat perdó perquè el dia anterior havia hagut uns altres comentaris d'aquest estil cap a un fotògraf. I ni tots els periodistes som uns venuts ni tots els manifestants són uns cafres.
I si l'empatia fos un concepte que estigués més de moda, l'anarkiguai miraria d'informar-se sobre com treballa el periodista abans de jutjar la seva feina. I el súperperiodista miraria de comprendre la impotència d'uns joves que es queden sense oportunitats per construir el seu futur i que topen amb uns mitjans que els ignoren.I el problema, al final, és que és molt més fàcil caure en la dialèctica de pols oposats. Els uns contra els altres. I decidim que a la feina o ets empresari o ets treballador; en el diàleg social, patronal o sindicats; al carrer, manifestant o policia; a la política, dreta o esquerra; a les eleccions, votant o candidat... I ens oblidem que tots som ciutadania. Tots som alhora persones que viuen en una ciutat, un país, un planeta. Tots som fills d'algú. Tots tenim dret a no ser jutjats pels altres. I tots tenim una responsabilitat envers la comunitat en què ens ha tocat viure. Perquè no l'exercim com a ciutadania per tal d'acabar amb l'etern enfrontament que no ens ha portat enlloc? La resposta, crec, és senzilla: perquè això implica pensar, ser crítics, prendre decisions, parlar de matisos, dialogar, crear noves dinàmiques, fugir de les simplificacions, participar, assumir errors, repartir el poder. I això no li interessa a tothom. La qüestió és: ens interessa a nosaltres? A mi sí.
Me'n vaig a dormir. També cal descansar per, com els repeteixo cada dia al meu fill i la meva filla, construir entre tots un dia extraordinari.
