dilluns, 21 de febrer de 2011

I nosaltres... on som?


Observo el meu fill i la meva filla i em pregunto com viuran el futur. M'inquieta i, d'altra banda, m'esperona pensar que vivim moments molt singulars. La paraula "històric" s'està convertint en habitual a les tertúlies, converses o titulars periodístics. Tot al nostre voltant és "històric". Però no per un abús del concepte, el fet en si deixa de ser important o, veritablement, històric. Al nostre voltant, milers de ciutadans estan sortint al carrer per agafar les regnes de la seva història. Novament, el concepte. A Egipte, Tuníssia, Llíbia, Bahrein, però també més a prop, a Islàndia, els ciutadans han sortit al carrer per evidenciar que no estan disposats a deixar que la realitat vagi passant mentre ells la pateixen. S'han passat massa anys així. I les noves tecnologies ajuden a cristalitzar les intencions, les inquietuds latents. És més fàcil compartir, informar-se, convocar, inspirar-se...
I aquí? Què ens passa? No estem indignats? No creiem que estem vivint una realitat prou injusta com per prendre les regnes de la nostra societat? Perquè ara no les tenim, això està clar. Doncs, com és que preferim quedar-nos a casa i oblidar els problemes que ens envolten mirant programes a la televisió que es preocupen més per si un famós desconegut ha estat infidel a la seva enèssima parella? Ens importa això més que el dineral que estem pagant els ciutadans per rescatar la banca? Per posar només un exemple. O és que ens fa mandra i angúnia donar-hi tombs. A mi em passa, també. Em resulta més còmode pensar que la crisi passarà i que és qüestió de resistir. Però, resisitir fins què. Per a què. Per continuar pensant només en clau econòmica? Per tornar a ser tots una mica més rics i oblidar-nos de nou dels que sempre han estat pobres?
Jo tenia l'espança (bé, de fet encara la tinc) que la crisi ens donaria l'oportunitat d'adonar-nos d'algunes coses. Com per exemple que aquest sistema no funciona. Com a mínim que és tan "invàlid" com alguns altres que han fracassat. Però sembla que ens entestem a tornar a funcionar com sempre. I això sabent que les crisis al sistema capitalista són cícliques i que les desigualtats, són constants
Així, com és que no estem ja tots al carrer exigint un sistema diferent? No parlo de les convocatòries sindicals que reclamen més drets dels treballadors. Jo trobo a faltar mobilitzacions que plantegin que calen idees noves. Gent disposada a imaginar. No tenim les respostes definitives ara, però això no implica que no calgui donar-nos l'oportunitat d'intentar trobar-les, no? Noves maneres d'organitzar-nos. Nous compromisos ciutadans per agafar les regnes que ens han pres els poders econòmics que són moltes coses excepte democràtics. Potser aquesta és la nostra diferència d'Egipte o Llíbia. Ells reclamen democràcia, perquè viuen en una dictadura. Però és que nosaltres hauríem de demanar una democràcia real, perquè no la gaudim. I suposo que aquí hi ha massa gent que no està disposada a aixecar-se del sofà per cambiar alguna cosa. Això suposa renúncies, sacrificis, riscos, implicació... i no és fàcil. La primera que no sap com fer-ho sóc jo. Però alguna cosa haurem de fer. Jo no vull continuar sent còmplice d'un sistema que condemna a la pobresa a la majoria de la població mundial. I que ens aboca a la infelicitat i el dessassossec del consumisme. Per no parlar de l'agonia a la qual sotmetem la natura. Una natura que, al cap i a la fi, som nosaltres mateixos.
He llegit reflexions d'aquest tipus en alguns blocs. Molts se'n fan ressó de la revolució islandesa de la qual no sentim parlar gaire als mitjans de comunicació i que podria ser un exemple per nosaltres. Ara, cal que aquestes reflexions, aquestes paraules que queden difuminades com la boira prenguin forma. Que plogui i que la pluja ens arrossegui. Que alguna idea lideri la nostra pròpia revolució.
De moment, la començarem a casa, a l'educació dels nostres fills i filles, al nostre interior.
Si us afegiu, m'apunto a revolucionar-nos junts. I aquí va una mica d'inspiració:
- La revolució silenciada
- Rebelión: la revolución de Islandia
- No estás sol@ en tu indignación
- ¡Indígnese usted!

6 comentaris:

  1. Potser és una bajanada, però una manera de canviar el sistema seria reorganitzant el govern com si d'una empresa es tractés. Vinc a dir, que els candidats a presidir un país haurien d'ensenyar els seus curriculums i fer una carta d'aptituts, com la resta de ministres i consellers, en la que reflectissin "per què creu que vostè és vàlid per ocupar el lloc de treball". No dic privatitzar el Govern sino que, d'una vegada per totes, els que porten les regnes estiguessin preparats per fer-ho, tal i com ho han de demostrar la resta de ciutadans i treballadors. Res de colors polítics. Un bon equip, amb gent preparada, creatius, fins i tot, que puguessin afegir aquest punt d'imaginació a la que feies referència. Però potser, tot això és molt utòpic. De fet, jo tampoc tinc ni idea de quina és la revolució que hauriem d'iniciar, però, com tu, m'apunto (si em convencen els objectius, és clar)

    ResponSuprimeix
  2. Igual ens aniria bé començar per coses concretes... en proposo algunes: deixar que la banca s'ensorri i nacionalitzar-la (com a Islàndia), enterrar els paradisos fiscals amb caca de vaca i comprar de forma responsable
    M'agrada molt el teu blog!

    ResponSuprimeix
  3. Estimada Amaia, és un plaer llegir les teves reflexions en aquest bloc. Com podem canviar les coses? Som molts aquells que ens ho preguntem quan veiem als mitjans aquestes revoltes en les que el Poble surt al carrer per exigir els seus drets legítims i que ens preguntem per què no ho fem nosaltres.
    De vegades penso que som com grans de sorra aïllats que mai podrem conformar una petita duna. Malgrat tot el fet de llegir-te em retorna l'esperança en un món millor.
    Petons.

    ResponSuprimeix
  4. Deia Mario Benedetti: "Cuando creíamos que teníamos todas las respuestas, de pronto cambiaron todas las preguntas". El problema és que encara hi ha molta gent, polítics i no polítics que no se n'han adonat d'aquest canvi. Noves preguntes demanen noves respostes. Sembla que el que es vulgui aconseguir per sobre de tot és tornar a les velles preguntes, de les que bé o malament, jo diria quevist el resultat malament, ja coneixeiem la resposta

    ResponSuprimeix
  5. Cuando se reflexiona sobre lo que se quiere cambiar, sobre las posibilidades de evolucionar y mejorar, me gusta recordar la frase de Gandhi que dice: “Se el cambio que quieres ver en el mundo.” Me gusta porque llevarla a la práctica implica no solamente reconocer lo que no nos gusta sino tener que concretar lo que queremos, y ese ya es un cambio de enfoque constructivo. Me gusta también esta sugerencia de Gandhi porque implica tener que hacerte consciente y responsable de lo que tú puedes aportar y por lo tanto te ayuda a pasar de la pre-ocupación, a la ocupación, con lo que encauzas energía y otra vez comprobamos que este enfoque es constructivo. Y en tercer lugar, me gusta lo que dice Gandhi porque cuando pedimos a los demás que cambien nunca tenemos el control sobre eso, pues los demás son libres de cambiar o no, pero si directamente, el cambio nos lo pedimos a nosotros y lo llevamos a cabo en nuestra propia experiencia vital, ya hemos puesto un grano de arena, ya estamos colaborando en el cambio, y el ejemplo, desde mi punto de vista, es buen maestro. Así que si queremos un mundo más solidario, actuemos con solidaridad en todos los niveles de nuestra vida, si queremos más honestidad, seamos honestos, no solo con los demás sino también con nosotros mismos, si queremos tolerancia, abramos nuestro corazón a la diversidad en todos sus matices, si queremos entusiasmo y compromiso social, etc, etc… empecemos por dar el primer paso. Como Amaia, que quiere ver un mundo en el que las personas tengan criterio, se expresen y se apoyen para conseguir otras formas de vivir y comienza dando su primer paso que es crear este estupendo blog en el que se invita a la reflexión, al entusiasmo y a la acción. ¡Enhorabuena!

    ResponSuprimeix
  6. Resumiendo más de un año de preguntas, respuestas y análisis desde la más profunda de mis ignorancias, lo que se me pasa por la cabeza está excesivamente resumido en este post.

    http://menosxmenosesmas.wordpress.com/2011/07/11/hasta-los-cojones-de-todo-hasta-de-mi-que-nos-jodan-quieroserpersona/

    Saludos muchos Amaiuca!!!!

    ResponSuprimeix