L'abstenció: mandra o renúncia a la responsabilitat?

A dos setmanes de les eleccions al parlament, sembla que els ciutadans mirem cap a un altre costat i que tots tinguem escrita a la front la frase "a mi no m'interessa la política". La veritat és que fa bastanta mandra la publicitat electoral, els actes fets a mida, els slogans repetitius, els somriures postissos... Fan mandra els polítics en si. Però, de veritat no ens interessa la política? A mi sí. A mi m'interessa com ens organitzem col·lectivament. M'interessa com administrem els diners que són de tots. M'interessa com dissenyem el futur dels nostres fills. Potser sembla ingenu, però la política no és ni més ni menys que això. El que passa és que entre tots la reduïm a titulars als diaris, a frases de 30 segons per encapçalar els informatius i ara, a 140 caràcters per poder fer RT. I, de fet, els polítics, els bancs, les grans multinacionals ja estan contents amb aquest joc. Ja els va bé que els mortals votants desistim del nostre paper de ciutadans i ens quedem a casa perquè "no entenem de política". Però és que tenim dret a entendre'n, de política. Tenim el deure d'entendre-la. Perquè som nosaltres els responsables del que ens passa com a país, com a societat. Si deixem de participar, rebutgem la possibilitat de ser els amos del nostre destí.

Estaria disposada a acceptar que anar a votar fos obligatori. Tal i com estan les coses, no pot ser que ens quedem a casa i utilitzem l'abstenció desinteressada com a protesta per la classe política. Potser caldria ser més constructius i responsables. Perquè ser ciutadans no vol dir només queixar-se perquè ens fan pagar massa impostos. Els ciutadans hem de saber que som els que hem de decidir què fem. Ningú més que nosaltres ha de prendre decisions. El nostre sistema és representatiu, però hi ha moltes maneres de participar. I una és exigir que ens deixin decidir més coses, que ens consultin més, que ens escoltin més. Però deixar de participar només beneficia al discurs dels polítics que no escolten. Només fa més fort el sistema econòmic i social basat en una ciutadania acrítica i adormida.

Jo no votaré cap partit polític. Votaré en blanc. Ja sé què passa amb les paperetes en blanc; després es reparteixen proporcionalment entre les formacions que han obtingut més vots. Però crec que cal fer crèixer aquest vot per a que ens adonem que som molta gent els que no renunciem a la nostra responsabilitat de decidir, però que no ens sentim representats pels polítics actuals.
Però al marge de les eleccions, cal escoltar i expressar. Cal fer sentir la nostra veu. Cal que els mitjans de comunicació deixin de recollir només les veus de sempre. Cal beure de fonts noves. I cal reclamar més participació, no rebutjar-la. I cal sentir-nos responsables dels nostres actes,  no només individuals, sinó com a societat. Tots estem al mateix vaixell. Igual que el Mas, igual que el Montilla, igual que l'Obama... Ells tenen més poder de decisió, però si nosaltres renunciem a la revolució abans de començar-la, mai canviarem res.
Si no anar a votar significa participar d'altres maneres, benvinguda l'abstenció. Però si quedar-se a casa el 28N vol dir renunciar a les decisions que ens pertanyen per mandra o desinterès, llavors no val queixar-se perquè "els altres" no ens solucionen els problemes. Els problemes no es resolen sols, els problemes els solucionem entre TOTS.

Els autobusos de Lleida, la meva obsessió

Per fi he entés perquè a Lleida només agafem l'autobús quatre penjats, els jubilats i algun despistat que busca emocions noves. L'altre dia vaig fer una enquesta pel carrer (informal, sense mètode científic, d'aquestes que tot sovint fem els periodistes) per fer un reportatge sobre la mobilitat a Lleida. Em vaig centrar en conèixer l'opinió de la gent sobre el funcionament dels autobusos. La valoració majoritària era postiva. Són puntuals, arriben a tot arreu i les freqüències són acceptables, deien. Així doncs, per què el 40% de la gent es mou en cotxe per la ciutat? "Doncs per comoditat". "Per costum". "Perquè vaig més ràpid". Aquestes eren algunes respostes. I tornava a preguntar jo: "Llavors, com haurien de ser els autobusos per a que vostè deixés el cotxe a casa?" I llavors venia la resposta que m'acabava de descol·locar: "No, si els autobusos funcionen bé... ja estan bé com estan..."
Aviam. Jo utilitzo el bus per militància. I també perquè m'estressa anar en cotxe per la ciutat i perquè em gasto una pasta aparcant. Però el bus no és còmode. Passen cada quart d'hora. No van en els dos sentits, per tant, segons cap a on vagis, has de donar el tomb sencer a Lleida. Si portes cotxet de nens i ja n'hi ha dos, has d'esperar al següent. I a sobre, els caps de setmana no passen més que cada 40 minuts o 45. Això és una alternativa al cotxe? Doncs no. Però, com és que la gent pensa que ja estan bé com estan?
Crec que l'altre dia vaig trobar per fi la resposta. I és que la gent no pensa en els autobusos com a alternativa de mobilitat per Lleida. Ja els hi va bé agafar el cotxe i omplir la ciutat de fum, de presses, de soroll, de perill... I llavors es queixen quan peatonalitzen carrers, quan posen limitacions de velocitat, quan eliminen places d'aparcament... Però no reflexionen ni es queixen del servei d'autobusos, que si funcionés bé, ens permetria moure'ns per la ciutat més còmodament sense portar el cotxe empegat al cul!
Realment no anem bé. L'ajuntament es felicita per l'augment de viatgers i es queda tan ample amb la resposta de satisfacció dels usuaris del bus. Però no se'ls acut preguntar als que no els utilitzen. De fet, no se'ls acut utilitzar-los... Si no, ja sabrien que per anar d'un barri a un altre igual pots passar-te una hora. Potser hi ha gent que té una hora per perdre. Jo prefereixo utilitzar el meu temps escrivint cartes al director que mai arribo a enviar :)