No tinc bàndol

Recupero una entrada al post del passat maig que continuo considerant vigent per reflexionrar. Més ara que les mobilitzacions són diàries...

Aquesta seria, més que una carta que mai no he enviat, una resposta que mai no he donat. L'escena és la següent: vaig a cobrir una manifestació d'estudiants en contra de la pujada de les taxes universitàries. Com jo, uns quants periodistes esperen xarrant que comenci l'acte, quan un dels nois assentats a la gespa ens mira i crida: "tu què hi fas aquí? qui t'ha convidat?" S'adreça a un company de TV3, que contesta: "jo estic treballant, no m'ha de convidar ningú per venir". "Sí, treballant per als explotadors que ens xuclen la sang, no?!". El to de la conversa és previsible... Acaba amb una cosa semblant a "va, ves-te'n d'aquí, venut!" i "jo com a mínim treballo i he estudiat, què estudies tu?".
Em vaig quedar amb les ganes d'anar a la rotllana d'aquells estudiants vestits a lo anarkista i respondre sense crits. Respondre'ls que no són ningú per jutjar-nos. Que potser els hi encanta a ells que des dels mitjans de comunicació se'ls etiqueti per l'aspecte que tenen o per les manifestacions a les que van? Potser es pensen que pel fet de treballar en un mitjà de comunicació compartim el seu funcionament i la seva ideologia? Això és com dir que com que vius en una ciutat, comparteixes el que diu i fa l'alcalde, no?
El problema d'aquests nois és que abans d'obrir la boca, no s'han parat a pensar. De fet, és un problema de tothom. Perquè el meu company tampoc va pensar a l'obrir la boca, tot i que el càmera només feia que advertir-lo que si començaven un altre cop a esbroncar-se, ell marxaria.
I és que no és la primera vegada que els periodistes hem de sentir-nos assenyalats per alguns (pocs, per sort) dels manifestants com a venuts del sistema. I a mi això em fa molta gràcia. Perquè, d'altra banda, no és el primer cop que jo discuteixo amb alguns companys tòpics com "són 4 gats", "són els mateixos penjats de sempre", "bah, un altre cop amb el mateix discurs", "ja hi som una altra vegada amb què ningú no vol xarrar davant dels micros"... I jo em trobo defensant que els moviments assemblearis tenen la dificultat que no hi ha un portaveu clar, que hem d'entendre que tothom hi té el mateix valor com a individu que hi participa. Que val la pena mobilitzar-se, que per canviar el món cal començar per alguna cosa.
També és cert que poc abans d'aquesta escena, una de les universitàries m'havia demanat perdó perquè el dia anterior havia hagut uns altres comentaris d'aquest estil cap a un fotògraf. I ni tots els periodistes som uns venuts ni tots els manifestants són uns cafres.
I si l'empatia fos un concepte que estigués més de moda, l'anarkiguai miraria d'informar-se sobre com treballa el periodista abans de jutjar la seva feina. I el súperperiodista miraria de comprendre la impotència d'uns joves que es queden sense oportunitats per construir el seu futur i que topen amb uns mitjans que els ignoren.I el problema, al final, és que és molt més fàcil caure en la dialèctica de pols oposats. Els uns contra els altres. I decidim que a la feina o ets empresari o ets treballador; en el diàleg social, patronal o sindicats; al carrer, manifestant o policia; a la política, dreta o esquerra; a les eleccions, votant o candidat... I ens oblidem que tots som ciutadania. Tots som alhora persones que viuen en una ciutat, un país, un planeta. Tots som fills d'algú. Tots tenim dret a no ser jutjats pels altres. I tots tenim una responsabilitat envers la comunitat en què ens ha tocat viure. Perquè no l'exercim com a ciutadania per tal d'acabar amb l'etern enfrontament que no ens ha portat enlloc? La resposta, crec, és senzilla: perquè això implica pensar, ser crítics, prendre decisions, parlar de matisos, dialogar, crear noves dinàmiques, fugir de les simplificacions, participar, assumir errors, repartir el poder. I això no li interessa a tothom. La qüestió és: ens interessa a nosaltres? A mi sí.

Me'n vaig a dormir. També cal descansar per, com els repeteixo cada dia al meu fill i la meva filla, construir entre tots un dia extraordinari.

L'esgotadora lluita contra la incompetència o el que Orange no és capaç de fer

Us recomano que no penseu mai que les companyies telefóniques són capaces de resoldre els problemes. Us recomano que no els hi suposeu sentit comú.

Us recomano que no proveu d'armar-vos de paciència pensant que la perseverança pot amb tot.

Us ho recomano perquè si no, acabareu amb la vostra fe en la humanitat, en els serveis d'atenció al client i també amb la vostra paciència.

Com m'ha passat a mi.

I ara procedeixo a explicar el meu cas, com ja he fet en 37 ocasions als serveis d'Orange, amb els quals he parlat en els últims 3 dies més de 8 hores.

L'Òscar i jo èrem clients d'Orange. Jo, en concret des de fa més de 10 anys. Fins la setmana passada, havíem mantingut els nostres contractes perquè les ofertes que ens feien s'adequaven a les nostres necessitats, però vam arribar a la conclusió que el pack Fusión de Movistar era millor i ens sortia més barat. Per això vam sol·licitar la portabilitat dimarts. Les companyies et donen un dia de marge per poder cancel·lar aquesta portabilitat. I és habitual que et facin contraofertes. Altres vegades ens hem marcat "farols" per veure què ens oferien, però no era el cas. Estàvem convençuts que Orange no seria capaç de superar l'oferta de Movistar i vam pensar que la única manera que ens quedaríem (impossible, segur) era que ens oferissin el mateix però donant-nos dos mòbils nous. Doncs resulta que sí, que sí que van fer aquesta oferta!! I una hora abans que s'acabés el termini de cancel·lació vam estar concretant per escrit (de fet la tenim per sms) les condicions. Un quart d'hora abans de les 14h (quan s'havia de cancel·lar la portabilitat) ens informen que som nosaltres els qui hem de trucar a Movistar per dir que tirin enrere la portabilitat

I què passa llavors? Doncs que Orange ens passa amb ells, a les 13.54h entra la trucada, però Movistar ens manté a l'espera més de 10 minuts i la portabilitat s'executa. Contra la nostra voluntat però s'executa.

Algú de Movistar tindrà en compte la nostra queixa? Ho dubto.

Però vam pensar que a Orange entendrien el cas i que voldrien que tornéssim com a clients perquè si ens havien ofert l'oro i el moro per quedar-nos, davant del nostre cas tan específic, seria senzill. Què era el pitjor que ens podia passar? Doncs que calgués estar un temps amb Movistar per demanar la portabilitat i que després poguessim tornar a Orange amb l'oferta que tenim per escrit.

Però què és el pitjor que REALMENT pot passar?

Doncs que les companyies telefòniques són tan quadriculades que els hi és igual perdre clients pel camí.

Que les operadores siguin tan nefastes que no atenguin els clients o els possibles clients amb l'eficiència que hauria de demostrar una empresa que et repeteix fins a la sacietat que "nos importa mucho tu opinión".

Des de dimecres al vespre, després de respirar fons unes quantes vegades, hem explicat el nostre cas en 37 ocasions (igual més), hem estat al telèfon més de 8 hores, hem parlat amb el departament d'altes, de baixes, de portabilitat, el comercial, de portabilitat calenta (no és un acudit X, ho juro) i de la mare que els va parir. I són capaços de superar l'escena de la pel·lícula d'Asterix en què els protagonistes baixen i pugen d'un departament a un altre sense aconseguir res. La burocràcia i la manca de flexibilitat ens perd.

Al departament de portabilitat ens diuen que no poden fer-nos la mateixa oferta perquè ja no som clients d'Orange. I aquí se queden. El problema són els mòbils. No els hi surten a l'ordinador per poder-los oferir a nous clients.

I dic jo: no hi ha algú que decideix què es pot oferir a nous clients i en quines condicions? Doncs que em passin amb aquesta persona i que m'expliqui perquè no pot tractar el nostre cas com un tema especial.

Doncs no hi ha manera. Em dóna la sensació que a Orange no hi ha supervisors i que qui es queda el sou d'aquests càrrecs intermitjos és una empresa fantasma... perquè si no, no ho entenc.

I la última és que després de dues trucades (una d'elles m'ha penjat directament!) i de mitja hora intentant esbrinar com posar una queixa, he decidit demanar pel departament d'altes (a veure si així, un cop al telèfon, podien passar-me amb un supervisor). He demanat què he de fer per donar-me d'alta a Orange i resulta que no em podien passar!!!!!!!!!!!!!

Jo vull ser Orange. No necessiten clients! Deuen ser rics!

En fin.

Què faré ara? Necessitaria una sessió de massatge o de kick boxing.

Però el que faré és començar a dir a tothom que a Orange són uns incompetents. Començant per aquí.

Perquè al final, qui surt guanyant?

1. Movistar. Ha guanyat dos clients i dubto que els perdin, perquè dubto que Orange sigui capaç de millorar les ofertes de Movistar.

2. Nosaltres. Perquè al cap i a la fi, havíem demanat la portabilitat perquè ens interessava més el pack Fusión que el que donava Orange fins fa una setmana.

Qui surt perdent? Orange. Que no aconsegueix mantenir dos clients perquè no és capaç de tractar els problemes de forma personalitzada.

Així és que us faig unes propostes:

Si sou clients d'Orange, valoreu l'oferta Pack Fusion de Movistar, perquè és realment bona. Si us convenç mínimament, demaneu la portabilitat i espereu a que us facin una oferta. Però no us espereu a última hora, cancel·leu la portabilitat el dia abans i així millorareu la tarifa que teniu.

Si són uns incompetents, com a mínim que tothom se n'aprofiti d'ells.

I si no sou clients d'Orange. Tranquils, és millor no haver de tractar amb la incompetència.

És esgotadora.

No tinc bàndol

Aquesta seria, més que una carta que mai no he enviat, una resposta que mai no he donat. L'escena és la següent: vaig a cobrir una manifestació d'estudiants en contra de la pujada de les taxes universitàries. Com jo, uns quants periodistes esperen xarrant que comenci l'acte, quan un dels nois assentats a la gespa ens mira i crida: "tu què hi fas aquí? qui t'ha convidat?" S'adreça a un company de TV3, que contesta: "jo estic treballant, no m'ha de convidar ningú per venir". "Sí, treballant per als explotadors que ens xuclen la sang, no?!". El to de la conversa és previsible... Acaba amb una cosa semblant a "va, ves-te'n d'aquí, venut!" i "jo com a mínim treballo i he estudiat, què estudies tu?".
Em vaig quedar amb les ganes d'anar a la rotllana d'aquells estudiants vestits a lo anarkista i respondre sense crits. Respondre'ls que no són ningú per jutjar-nos. Que potser els hi encanta a ells que des dels mitjans de comunicació se'ls etiqueti per l'aspecte que tenen o per les manifestacions a les que van? Potser es pensen que pel fet de treballar en un mitjà de comunicació compartim el seu funcionament i la seva ideologia? Això és com dir que com que vius en una ciutat, comparteixes el que diu i fa l'alcalde, no?
El problema d'aquests nois és que abans d'obrir la boca, no s'han parat a pensar. De fet, és un problema de tothom. Perquè el meu company tampoc va pensar a l'obrir la boca, tot i que el càmera només feia que advertir-lo que si començaven un altre cop a esbroncar-se, ell marxaria.
I és que no és la primera vegada que els periodistes hem de sentir-nos assenyalats per alguns (pocs, per sort) dels manifestants com a venuts del sistema. I a mi això em fa molta gràcia. Perquè, d'altra banda, no és el primer cop que jo discuteixo amb alguns companys tòpics com "són 4 gats", "són els mateixos penjats de sempre", "bah, un altre cop amb el mateix discurs", "ja hi som una altra vegada amb què ningú no vol xarrar davant dels micros"... I jo em trobo defensant que els moviments assemblearis tenen la dificultat que no hi ha un portaveu clar, que hem d'entendre que tothom hi té el mateix valor com a individu que hi participa. Que val la pena mobilitzar-se, que per canviar el món cal començar per alguna cosa.
També és cert que poc abans d'aquesta escena, una de les universitàries m'havia demanat perdó perquè el dia anterior havia hagut uns altres comentaris d'aquest estil cap a un fotògraf. I ni tots els periodistes som uns venuts ni tots els manifestants són uns cafres.
I si l'empatia fos un concepte que estigués més de moda, l'anarkiguai miraria d'informar-se sobre com treballa el periodista abans de jutjar la seva feina. I el súperperiodista miraria de comprendre la impotència d'uns joves que es queden sense oportunitats per construir el seu futur i que topen amb uns mitjans que els ignoren.I el problema, al final, és que és molt més fàcil caure en la dialèctica de pols oposats. Els uns contra els altres. I decidim que a la feina o ets empresari o ets treballador; en el diàleg social, patronal o sindicats; al carrer, manifestant o policia; a la política, dreta o esquerra; a les eleccions, votant o candidat... I ens oblidem que tots som ciutadania. Tots som alhora persones que viuen en una ciutat, un país, un planeta. Tots som fills d'algú. Tots tenim dret a no ser jutjats pels altres. I tots tenim una responsabilitat envers la comunitat en què ens ha tocat viure. Perquè no l'exercim com a ciutadania per tal d'acabar amb l'etern enfrontament que no ens ha portat enlloc? La resposta, crec, és senzilla: perquè això implica pensar, ser crítics, prendre decisions, parlar de matisos, dialogar, crear noves dinàmiques, fugir de les simplificacions, participar, assumir errors, repartir el poder. I això no li interessa a tothom. La qüestió és: ens interessa a nosaltres? A mi sí.

Me'n vaig a dormir. També cal descansar per, com els repeteixo cada dia al meu fill i la meva filla, construir entre tots un dia extraordinari.

I nosaltres... on som?

Observo el meu fill i la meva filla i em pregunto com viuran el futur. M'inquieta i, d'altra banda, m'esperona pensar que vivim moments molt singulars. La paraula "històric" s'està convertint en habitual a les tertúlies, converses o titulars periodístics. Tot al nostre voltant és "històric". Però no per un abús del concepte, el fet en si deixa de ser important o, veritablement, històric. Al nostre voltant, milers de ciutadans estan sortint al carrer per agafar les regnes de la seva història. Novament, el concepte. A Egipte, Tuníssia, Llíbia, Bahrein, però també més a prop, a Islàndia, els ciutadans han sortit al carrer per evidenciar que no estan disposats a deixar que la realitat vagi passant mentre ells la pateixen. S'han passat massa anys així. I les noves tecnologies ajuden a cristalitzar les intencions, les inquietuds latents. És més fàcil compartir, informar-se, convocar, inspirar-se...
I aquí? Què ens passa? No estem indignats? No creiem que estem vivint una realitat prou injusta com per prendre les regnes de la nostra societat? Perquè ara no les tenim, això està clar. Doncs, com és que preferim quedar-nos a casa i oblidar els problemes que ens envolten mirant programes a la televisió que es preocupen més per si un famós desconegut ha estat infidel a la seva enèssima parella? Ens importa això més que el dineral que estem pagant els ciutadans per rescatar la banca? Per posar només un exemple. O és que ens fa mandra i angúnia donar-hi tombs. A mi em passa, també. Em resulta més còmode pensar que la crisi passarà i que és qüestió de resistir. Però, resisitir fins què. Per a què. Per continuar pensant només en clau econòmica? Per tornar a ser tots una mica més rics i oblidar-nos de nou dels que sempre han estat pobres?
Jo tenia l'espança (bé, de fet encara la tinc) que la crisi ens donaria l'oportunitat d'adonar-nos d'algunes coses. Com per exemple que aquest sistema no funciona. Com a mínim que és tan "invàlid" com alguns altres que han fracassat. Però sembla que ens entestem a tornar a funcionar com sempre. I això sabent que les crisis al sistema capitalista són cícliques i que les desigualtats, són constants
Així, com és que no estem ja tots al carrer exigint un sistema diferent? No parlo de les convocatòries sindicals que reclamen més drets dels treballadors. Jo trobo a faltar mobilitzacions que plantegin que calen idees noves. Gent disposada a imaginar. No tenim les respostes definitives ara, però això no implica que no calgui donar-nos l'oportunitat d'intentar trobar-les, no? Noves maneres d'organitzar-nos. Nous compromisos ciutadans per agafar les regnes que ens han pres els poders econòmics que són moltes coses excepte democràtics. Potser aquesta és la nostra diferència d'Egipte o Llíbia. Ells reclamen democràcia, perquè viuen en una dictadura. Però és que nosaltres hauríem de demanar una democràcia real, perquè no la gaudim. I suposo que aquí hi ha massa gent que no està disposada a aixecar-se del sofà per cambiar alguna cosa. Això suposa renúncies, sacrificis, riscos, implicació... i no és fàcil. La primera que no sap com fer-ho sóc jo. Però alguna cosa haurem de fer. Jo no vull continuar sent còmplice d'un sistema que condemna a la pobresa a la majoria de la població mundial. I que ens aboca a la infelicitat i el dessassossec del consumisme. Per no parlar de l'agonia a la qual sotmetem la natura. Una natura que, al cap i a la fi, som nosaltres mateixos.
He llegit reflexions d'aquest tipus en alguns blocs. Molts se'n fan ressó de la revolució islandesa de la qual no sentim parlar gaire als mitjans de comunicació i que podria ser un exemple per nosaltres. Ara, cal que aquestes reflexions, aquestes paraules que queden difuminades com la boira prenguin forma. Que plogui i que la pluja ens arrossegui. Que alguna idea lideri la nostra pròpia revolució.
De moment, la començarem a casa, a l'educació dels nostres fills i filles, al nostre interior.
Si us afegiu, m'apunto a revolucionar-nos junts. I aquí va una mica d'inspiració:
- La revolució silenciada
- Rebelión: la revolución de Islandia
- No estás sol@ en tu indignación
- ¡Indígnese usted!

Per traure'ns el burca cal més que electoralisme

Aparteu-vos, que arriba Àngel Ros. Ve a salvar-nos, amb la seva capa de súperheroi. Però ell no ho fa com els "increïbles" que van d'incògnit, no. Ell prefereix no fugir dels focus de les càmeres. Per això la prohibició del vel integral a espais municipals de Lleida va col·locar la nostra ciutat als informatius de tot l'estat espanyol i a part de l'estranger. Va ser una de les mesures més populars que es van aprovar l'any que acabem de tancar. I què canvia a Lleida? Res. Què canvia a la vida de les dones que porten burca? Doncs que no aniran als mercats, o a les escoles bressol, o als centres cívics, o a l'oficina d'informació ciutadana. Es trauran el burca perquè l'alcalde els hi ordena? Doncs no. La nova ordenança les margina encara més. D'una banda, obligades pels seus marits, pares o tiets. I de l'altra, prohibides per la ciutat on han anat a parar des d'una cultura ben diferent a la nostra i en la qual, les dones tenen un paper trist i silenciós. Per això crec que l'ordenança del burca no només és un efecte electoralista que ens hauria de fer vergonya. Crec que és contraproduent. Les dones que són obligades a portar burca necessiten el nostre suport, la nostra ajuda, la nostra comprensió. Necessiten eines per sentir-se protegides en una societat que les ajudi a tenir la força i la valentia suficients per traure's el burca o el nicab, diguin el que diguin els homes de la seva família. O les dones de la seva tradició, que molts cops són les que imposen a les seves filles aquest costum tan tràgic pel seu desenvolupament com a ciutadanes.

També és trist que a aquestes alçades del post és quan he de dir: "jo no estic a favor del burca". Em sap greu haver de remarcar això en cada conversa en la que critico l'ordenança estrella del nostre alcalde. Hi ha dones defensores de la mesura que em requereixen si, llavors, també estic a favor que es permetin els maltractaments. Doncs no. Evidentment. I també crec que imposar el burca és una forma de maltractament. Però jo crec que cal perseguir i sancionar el maltractador i no la víctima. O també prohibirem els ulls de vellut de les dones als espais públics perquè són una forma d'exhibir una repressió...!
Jo crec que les dones no hauríem de patir cap imposició. CAP. Però estic amb la campanya de Dones Lleida: "Totes les dones portem vel integral". O no és un burca el rol de submissió i d'objecte sexual que cada dia ens imposa la publicitat? O no és un burca la triple jornada laboral que tenim la majoria de nosaltres? O no és un burca la diferència de sous entre homes i dones? O no és un burca la dificultat que tenim tots de conciliar la jornada familiar i laboral i que ens condemna a no ser iguals davant la ma/paternitat? Hi ha tants burques al nostre voltant com ulls que no els volen veure... perquè lluitar contra ells és molt més difícil que aprovar una ordenança a l'ajuntament envoltat de càmeres de televisió. I aquesta lluita silenciosa i a llarg termini tampoc no dóna majories absolutes al maig. Quina pena...

L'abstenció: mandra o renúncia a la responsabilitat?

A dos setmanes de les eleccions al parlament, sembla que els ciutadans mirem cap a un altre costat i que tots tinguem escrita a la front la frase "a mi no m'interessa la política". La veritat és que fa bastanta mandra la publicitat electoral, els actes fets a mida, els slogans repetitius, els somriures postissos... Fan mandra els polítics en si. Però, de veritat no ens interessa la política? A mi sí. A mi m'interessa com ens organitzem col·lectivament. M'interessa com administrem els diners que són de tots. M'interessa com dissenyem el futur dels nostres fills. Potser sembla ingenu, però la política no és ni més ni menys que això. El que passa és que entre tots la reduïm a titulars als diaris, a frases de 30 segons per encapçalar els informatius i ara, a 140 caràcters per poder fer RT. I, de fet, els polítics, els bancs, les grans multinacionals ja estan contents amb aquest joc. Ja els va bé que els mortals votants desistim del nostre paper de ciutadans i ens quedem a casa perquè "no entenem de política". Però és que tenim dret a entendre'n, de política. Tenim el deure d'entendre-la. Perquè som nosaltres els responsables del que ens passa com a país, com a societat. Si deixem de participar, rebutgem la possibilitat de ser els amos del nostre destí.

Estaria disposada a acceptar que anar a votar fos obligatori. Tal i com estan les coses, no pot ser que ens quedem a casa i utilitzem l'abstenció desinteressada com a protesta per la classe política. Potser caldria ser més constructius i responsables. Perquè ser ciutadans no vol dir només queixar-se perquè ens fan pagar massa impostos. Els ciutadans hem de saber que som els que hem de decidir què fem. Ningú més que nosaltres ha de prendre decisions. El nostre sistema és representatiu, però hi ha moltes maneres de participar. I una és exigir que ens deixin decidir més coses, que ens consultin més, que ens escoltin més. Però deixar de participar només beneficia al discurs dels polítics que no escolten. Només fa més fort el sistema econòmic i social basat en una ciutadania acrítica i adormida.

Jo no votaré cap partit polític. Votaré en blanc. Ja sé què passa amb les paperetes en blanc; després es reparteixen proporcionalment entre les formacions que han obtingut més vots. Però crec que cal fer crèixer aquest vot per a que ens adonem que som molta gent els que no renunciem a la nostra responsabilitat de decidir, però que no ens sentim representats pels polítics actuals.
Però al marge de les eleccions, cal escoltar i expressar. Cal fer sentir la nostra veu. Cal que els mitjans de comunicació deixin de recollir només les veus de sempre. Cal beure de fonts noves. I cal reclamar més participació, no rebutjar-la. I cal sentir-nos responsables dels nostres actes,  no només individuals, sinó com a societat. Tots estem al mateix vaixell. Igual que el Mas, igual que el Montilla, igual que l'Obama... Ells tenen més poder de decisió, però si nosaltres renunciem a la revolució abans de començar-la, mai canviarem res.
Si no anar a votar significa participar d'altres maneres, benvinguda l'abstenció. Però si quedar-se a casa el 28N vol dir renunciar a les decisions que ens pertanyen per mandra o desinterès, llavors no val queixar-se perquè "els altres" no ens solucionen els problemes. Els problemes no es resolen sols, els problemes els solucionem entre TOTS.

Els autobusos de Lleida, la meva obsessió

Per fi he entés perquè a Lleida només agafem l'autobús quatre penjats, els jubilats i algun despistat que busca emocions noves. L'altre dia vaig fer una enquesta pel carrer (informal, sense mètode científic, d'aquestes que tot sovint fem els periodistes) per fer un reportatge sobre la mobilitat a Lleida. Em vaig centrar en conèixer l'opinió de la gent sobre el funcionament dels autobusos. La valoració majoritària era postiva. Són puntuals, arriben a tot arreu i les freqüències són acceptables, deien. Així doncs, per què el 40% de la gent es mou en cotxe per la ciutat? "Doncs per comoditat". "Per costum". "Perquè vaig més ràpid". Aquestes eren algunes respostes. I tornava a preguntar jo: "Llavors, com haurien de ser els autobusos per a que vostè deixés el cotxe a casa?" I llavors venia la resposta que m'acabava de descol·locar: "No, si els autobusos funcionen bé... ja estan bé com estan..."
Aviam. Jo utilitzo el bus per militància. I també perquè m'estressa anar en cotxe per la ciutat i perquè em gasto una pasta aparcant. Però el bus no és còmode. Passen cada quart d'hora. No van en els dos sentits, per tant, segons cap a on vagis, has de donar el tomb sencer a Lleida. Si portes cotxet de nens i ja n'hi ha dos, has d'esperar al següent. I a sobre, els caps de setmana no passen més que cada 40 minuts o 45. Això és una alternativa al cotxe? Doncs no. Però, com és que la gent pensa que ja estan bé com estan?
Crec que l'altre dia vaig trobar per fi la resposta. I és que la gent no pensa en els autobusos com a alternativa de mobilitat per Lleida. Ja els hi va bé agafar el cotxe i omplir la ciutat de fum, de presses, de soroll, de perill... I llavors es queixen quan peatonalitzen carrers, quan posen limitacions de velocitat, quan eliminen places d'aparcament... Però no reflexionen ni es queixen del servei d'autobusos, que si funcionés bé, ens permetria moure'ns per la ciutat més còmodament sense portar el cotxe empegat al cul!
Realment no anem bé. L'ajuntament es felicita per l'augment de viatgers i es queda tan ample amb la resposta de satisfacció dels usuaris del bus. Però no se'ls acut preguntar als que no els utilitzen. De fet, no se'ls acut utilitzar-los... Si no, ja sabrien que per anar d'un barri a un altre igual pots passar-te una hora. Potser hi ha gent que té una hora per perdre. Jo prefereixo utilitzar el meu temps escrivint cartes al director que mai arribo a enviar :)